Els anomenats banys àrabs, situats dins el nucli urbà, són en realitat uns banys públics d'època romànica, que segueixen els models de les termes romanes, dels banys musulmans i de les miqvé jueves, tradició que fou recuperada a partir del segle XI amb el desenvolupament de les ciutats. L'edifici s'inspira en la tipologia dels banys nord-africans, herència directa dels edificis termals romans, però els seus elements arquitectònics són plenament romànics: arcs de mig punt, voltes de canó, capitells corintis estilitzats a la manera del segle XIII, etc.
Exteriorment no té façana, només és visible el mur, sense finestres, amb una porta senzilla, per sobre del qual sobresurt la llanterna de la sala principal.
La construcció s'estructura en un petit vestíbul, la sala freda de vestuari amb piscina central, la sala calenta i de massatges, coberta amb volta de canó, la sala de sudoració i finalment una altra sala semblant a la primera sala calenta.
La sala principal, la més notable, és de planta quadrada, amb una piscina octogonal al centre, coberta per vuit sectors de volta de canó de quart d'esfera, que als angles arranquen de quatre trompes. És remarcable el templet octogonal amb vuit esveltes columnes i estructura mixta de canó i trompa cònica, així com la llanterna exterior i les alcoves del caldarium. Al mur oest hi ha quatre grans arcades que possiblement comunicaven al jardí.
Capitells
Hi ha capitells esculturats a les vuit columnes de la sala freda i de la llanterna. Els de les sales calentes han estat excessivament restaurats.
Els capitells de la piscina octogonal tenen forma rectangular i descansen damunt un astràgal cilíndric i voluminós. Els temes que hi trobem són, fonamentalment, decoracions vegetals a base de fulles superposades als angles que experimenten nombroses variacions, per exemple, la inclusió de fulles penjant. La tècnica de tots ells és molt semblant i consisteix en desbastar llur massa general i després ornar-los amb regates paral·leles. Estilísticament reprodueixen esquemes romànics en un moment que aquests ja no es feien. Això es palesa encara més en els capitells de la llanterna, en els quals s'expressen formes i composicions derivades de les dels capitells interiors però amb menor destresa. Tot i que no es poden establir vincles de taller directes, cal esmentar l'estreta relació formal i iconogràfica de les àguiles que es troben als Banys àrabs amb les que apareixen a un capitell del Museu d'Art de Girona i en un altre del claustre de Sant Pere de Galligans.Els anomenats banys àrabs, situats dins el nucli urbà, són en realitat uns banys públics d'època romànica, que segueixen els models de les termes romanes, dels banys musulmans i de les miqvé jueves, tradició que fou recuperada a partir del segle XI amb el desenvolupament de les ciutats. L'edifici s'inspira en la tipologia dels banys nord-africans, herència directa dels edificis termals romans, però els seus elements arquitectònics són plenament romànics: arcs de mig punt, voltes de canó, capitells corintis estilitzats a la manera del segle XIII, etc.
Exteriorment no té façana, només és visi...
Notícies històriques
Els Banys Àrabs de Girona són en realitat una construcció romànica del segle XII, refeta posteriorment al segle XIII. La primera notícia documental d'aquests banys correspon al 1194, data en què el rei Alfons el Cast cedí les rendes d'aquest edifici a la seu gironina. Arran del setge de 1285 foren enderrocats, de forma que el 1294 Jaume II en féu donació a Ramon de Toilà perquè els reconstruís.
Probablement al segle XVI deixaren de funcionar, i el 1618 foren adquirits per les monges caputxines per tal d'instal·lar-hi el seu convent. A partir de 1929 se n'inicià la restauració, en la qual intervingueren els arquitectes Rafael Masó i Emili Blanch.Els Banys Àrabs de Girona són en realitat una construcció romànica del segle XII, refeta posteriorment al segle XIII. La primera notícia documental d'aquests banys correspon al 1194, data en què el rei Alfons el Cast cedí les rendes d'aquest edifici a la seu gironina. Arran del setge de 1285 foren enderrocats, de forma que el 1294 Jaume II en féu donació a Ramon de Toilà perquè els reconstruís.
Probablement al segle XVI deixaren de funcionar, i el 1618 foren adquirits per les monges caputxines per tal d'instal·lar-hi el seu convent. A partir de 1929 se n'inicià la restauració, en la qual in...
Anys
Obra
1929
Restauració (Rafael Masó i Emili Blanch, arquitectes)
1980-1985
Restauració
1989-1998
Restauració
Referències bibliogràfiques
Autor
Any
Títol
Birulés, Josep M.
2008
Guia d'arquitectura de Girona. Àrea urbana
Carbonell i Estellés, Eduard
1975
L'art romànic a Catalunya. Segle XII
Fuses, Josep [et al.]
1980
Guia d'arquitectura de Girona
Marquès i Casanovas, Jaume
1979
Girona vella
Marquès i Casanovas, Jaume
1982
Girona vella (II)
Pladevall i Font, Antoni, dir.
1991
Catalunya Romànica. El Gironès, La Selva, El Pla de l'Estany
)
)
)
)