| Estil |
Descripció |
| Gòtic |
|
| Renaixement |
Pati dels Tarongers, saló de Sant Jordi |
| Tipus d'ús |
|
|
| Original |
Serveis administració |
Generalitat |
| Actual |
Serveis administració |
Generalitat |
|
| Protecció: BCIN |
|
Classificació: Monument històric
|
|
Núm. Registre / Catàleg: 44-MH
|
|
Disposició: Decret
|
|
Data Disposició: 03/06/1931
|
|
Publicació: Gaceta
|
|
Data publicació: 04/06/1931
|
|
| Èpoques |
| Segles: XV - // XVI - XVII
|
|
| Autors |
| Nom |
Cognoms |
Funció |
|
| Marc |
Safont |
|
|
| Antoni |
Carbonell |
|
|
| Pere Pau |
Ferrer |
|
|
| Pere |
Blai |
|
|
| Tomàs |
Barça |
|
|
| Pau |
Mateu |
|
|
| Joaquim |
Torres Garcia |
Pintor |
|
| Descripció |
El Palau de la Generalitat, situat al nucli de l'antiga ciutat medieval, és el resultat de diverses etapes constructives, portades a terme durant els segles XV i XVI-XVII, i que sense respondre a un pla preconcebut han estat capaces de configurar un conjunt harmònic.
La Diputació del General s'instal·là el 1403 en dues cases de l'antic call jueu, amb entrada pel carrer de Sant Honorat i un hort al darrera que donava al carrer del Bisbe. La primera reforma de l'edifici data del 1416, en què Marc Safont començà la façana gòtica del carrer del Bisbe. El portal fou decorat amb un relleu de Sant Jordi (1418), obra de l'escultor Pere Joan. Immediatament després es van iniciar les obres a l'interior de l'hort, que fou convertit en pati vers el 1420. Marc Safont hi bastí una galeria d'arcs apuntats al primer pis i una porxada d'arcs rabaixats, entre pinacles i gàrgoles esculpides, al pis del damunt. El 1425 Safont acabà el pati amb la construcció de l'escala. Posteriorment, el 1580, se suprimí la columna angular del punt on l'escala s'uneix amb la galeria superior, essent substituïdes les columnetes del flanc per dues altres de marbre cisellat.
La darrera gran obra del segle XV és la capella de Sant Jordi, obrada pel mateix Marc Safont (1432-34). La seva façana és la mostra més bella de l'art flamíger català del segle XV. Al segle XVII fou ampliada per la part del presbiteri.
Al segle XVI es reprengué la construcció del Palau que, com ja hem apuntat, no partí de cap projecte unitari, sinó que s'anà configurant a mesura que s'adquirien les cases adjacents. L'obra s'encetà el 1526 amb la construcció de la Cambra Daurada i prosseguí el 1532 amb l'edificació d'un segon pati interior, el cèlebre Pati dels Tarongers, que fou terraplenat fins al nivell de la planta noble pels mestres Antoni Carbonell i Pau Mateu (1532-36). El 1535 Tomàs Barça succeïa Pau Mateu, i junt amb Carbonell bastí les llotges de llevant (1541) i de ponent (1547) que tanquen el pati, en revestí el paviment amb marbre de Carrara (1545) i, sobretot, definí decisivament l'alçat de l'obra nova traslladant-hi l'esquema compositiu que Safont havia dissenyat com a coronament del primer pati: una galeria seguida d'arcs carpanells, molt rebaixats, sobre un ampit d'arqueria cega, amb pinacles i gàrgoles (1539-47).
L'aspecte general del Pati dels Tarongers és, doncs, de matriu gòtica, tot i la presència d'alguns elements renaixentistes, com les columnes classicitzants amb capitells corintis, finament cisellats en marbre rosa per Gil de Medina, que sostenen els arcs ogivals de la galeria de ponent (1539-41), i que després serien replicats amb menys traça a la llotja de llevant.
La prolongació del palau fins al carrer de Sant Sever començà a partir del darrer terç del segle XVI. El mestre Pere Ferrer construí el Consistori Major, amb el seu campanar (1570-77) i dues sales més (1598-1600), sempre a la banda del carrer de Sant Honorat. Això determinà un nou pati, ampliació del dels Tarongers, però amb l'eix perpendicular a aquest. La irregularitat planimètrica del nou pati fou resolta mitjançant la continuïtat del disseny gòtic en alçat. En els primers anys del segle XVII, Pere Pau Ferrer completà la part nord de l'edifici (1610-1630), amb la construcció de la façana del carrer de Sant Sever, que allargà pels laterals fins a connectar amb els sectors gòtics, tant pel carrer del Bisbe com pel de Sant Honorat.
Però l'element més destacat de la reforma cinc-centista és l'ala sud, amb façana a la plaça de Sant Jaume, projectada per Pere Blai el 1596. El nou cos, que era acabat el 1619, contenia una nova i monumental capella de Sant Jordi, situada al primer pis, i que correspon a l'actual saló de Sant Jordi. La capella, de tres naus separades per pilars de secció quadrada amb capitell dòrico-toscà i entaulament abreujat, és coberta amb volta d'aresta. Al creuer s'alça una cúpula sobre petxines. La visió d'aquest espai, de severes línies clàssiques, resta dificultada per la decoració mural de tipus pompier (1926-27).
La solució donada a la façana del Palau per Pere Blai no permet de sospitar que el nucli central de la nova ala fos una capella. Resolta com a frontis d'un palau, és la primera gran façana renaixentista a Catalunya, i pràcticament l'única de Barcelona. Pròxima als models italians, la composició de les obertures del primer pis han fet que se l'hagi comparat amb el manierista palau Farnese de Roma.
El Palau de la Generalitat, situat al nucli de l'antiga ciutat medieval, és el resultat de diverses etapes constructives, portades a terme durant els segles XV i XVI-XVII, i que sense respondre a un pla preconcebut han estat capaces de configurar un conjunt harmònic.
La Diputació del General s'instal·là el 1403 en dues cases de l'antic call jueu, amb entrada pel carrer de Sant Honorat i un hort al darrera que donava al carrer del Bisbe. La primera reforma de l'edifici data del 1416, en què Marc Safont començà la façana gòtica del carrer del Bisbe. El portal fou decorat amb un relleu de Sant...
|
| Notícies històriques |
La comissió permanent de les Corts catalanes, instituïda el 1289 i anomenada Diputació del General o Generalitat, no va disposar de seu pròpia fins al 1403, en què adquirí dues cases de l'antic call, on s'instal·laren inicialment la cambra del Consell i la dels Oïdors.
El Palau fou construït en dues etapes constructives diferents, al segle XV i al segle XVI i inicis del segle XVII. Abolida la Generalitat per Felip V, el Palau fou ocupat aleshores per la reial Audiència, que hi romangué fins al 1908, en què passà a la Diputació provincial de Barcelona. Del 1931 al 1939 fou seu del govern autònom català, funció que va recuperar amb el restabliment de la Generalitat el 1977. De 1977 a 1987 la Generalitat compartí l'edifici amb la Diputació.
La decoració del Saló de Sant Jordi fou encarregada per Prat de la Riba a Joaquim Torres Garcia l'any 1911. Viatjà a Itàlia per conèixer directament la tècnica mural, interessant-se sobretot la pintura italiana més primitiva. A través d'un programa iconogràfic determinat exaltava la tradició clàssica, el mediterranisme i el passat de Catalunya. Torres-Garcia esdevingué l'artista i teòric del Noucentisme i aquesta decoració fou una de les icones de l'estètica que es defensava, no exemptes de polèmica en el seu moment. Les pintures quedaren inacabades amb la mort de Prat i, el seu successor, Josep Puig i Cadafalch no mantingué l'encàrrec a l'artista per considerar-les paganes. En temps de la Dictadura de Primo de Rivera els murals van ser tapats (1926-1928) per d'altres pintures històriques i pompiers. No va ser fins al 1973 que es recuperaren les pintures i es traslladaren a una altre sala, coneguda com Sala Torres-Garcia, del mateix Palau de la Generalitat.
La comissió permanent de les Corts catalanes, instituïda el 1289 i anomenada Diputació del General o Generalitat, no va disposar de seu pròpia fins al 1403, en què adquirí dues cases de l'antic call, on s'instal·laren inicialment la cambra del Consell i la dels Oïdors.
El Palau fou construït en dues etapes constructives diferents, al segle XV i al segle XVI i inicis del segle XVII. Abolida la Generalitat per Felip V, el Palau fou ocupat aleshores per la reial Audiència, que hi romangué fins al 1908, en què passà a la Diputació provincial de Barcelona. Del 1931 al 1939 fou seu del govern aut...
|
|
|
|
Referències bibliogràfiques
| Autor |
Any |
Títol |
| Ainaud de Lasarte, Joan |
1988 |
El Palau de la Generalitat de Catalunya |
| Ainaud de Lasarte, Joan; Gudiol, Josep; Verrié, Frederic-Pau |
1947 |
Catálogo monumental de España: La ciudad de Barcelona |
| Cirici, Alexandre |
1973 |
Barcelona pam a pam |
| Cirici, Alexandre; Gumí, Jordi |
1977 |
L'art gòtic català: l'arquitectura als segles XIII i XIV |
| Dalmases, Núria de; José Pitarch, Antonio |
1984 |
Història de l'art català. L'art gòtic: segles XIV-XV |
| Fontbona, Francesc |
1983 |
Història de l'art català. Del Neoclassicisme a la Restauració: 1808-1888 |
| Garriga i Riera, Joaquim |
1986 |
Història de l'art català. L'època del Renaixement: segle XVI |
| Gómez i Caton, F. |
|
La Reconstrucción y Restauración del Palacio Provincial. |
| González, Antoni |
1985 |
32 monuments catalans. El patrimoni arquitectònic de la Diputació de Barcelona |
| Hernández-Cros, Josep Emili; Mora i Gramunt, Gabriel; Pouplana i Navarro, Xavier |
1973 |
Guía de Arquitectura de Barcelona |
| Jardí, Enric |
1975 |
Puig i Cadafalch : arquitecte, polític i historiador de l'art |
| Lacuesta, R.; Panyella, V.; Puigvert, J. M. (i altres). |
|
Mapa d'Arquitectura i Paisatge Urbà Noucentistes |
| Miralles, Francesc |
1983 |
L'època de les avantguardes, 1917-1970 a Història de l'Art Català
|
| Puig i Cadafalch, Josep; Sans Miret, Joaquim |
1911 |
El palau de la Diputació General de Catalunya. A: Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans |
| Rubio i Carbonero, I |
1966 |
El Palacio de la Diputación de Barcelona a través de los siglos |
| SUREDA PONS, Joan |
1993 |
Torres Garcia. La fascinació pel clàssic |
| VIDAL i JANSÀ, Mercè |
2014 |
Enric Prat de la Riba i les arts. Recull epistolar 1911-1916 |
|
| |
|
)
)
)
)