Carrer de Sant Pere més alt, 11 / Carrer d'Amadeu Vives, 1
Localització:
Barcelona (Barcelonès)
Estil
Modernisme
Tipus d'ús
Original
Associacions
Orfeó
Actual
Cultura
Auditori
Titularitat
Privada
Estat de conservació: Bo
Protecció: BCIN
Classificació: Monument històric
Núm. Registre / Catàleg: 61-MH-EN
Disposició: Decret
Data Disposició: 25/11/1971
Publicació: BOE
Data publicació: 20/12/1971
Èpoques
Segles: XX -
Autors
Nom
Cognoms
Funció
Lluís
Domènech i Montaner
arquitecte
Descripció
El Palau de la Música Catalana conté la principal sala de concerts de Catalunya, de planta oval, amb capacitat per uns dos mil espectadors. L'edifici consta de planta baixa i dos pisos i és format per una gran estructura reticulada de peus drets i jàsseres d'acer laminat amb biguetes i revoltons, que en alliberar tant la planta com els paraments li permet integrar arts menors i arquitectura en un espai fluït i ric.
L'exterior, que reflecteix la disposició dels espais interiors, és enterament de maó i decoració ceràmica de colors. Malauradament, queda privat de la perspectiva necessària que permetria contemplar-lo en el seu conjunt d'una manera global.
L'angle, arrodonit, que forma la unió de les dues façanes, és decorat pel grup escultòric de Miquel Blay, que representa la Cançó popular. Més amunt, hi ha un medalló de mosaic amb l'escut del Palau de la Música. Aquest sector és rematat per una petita cúpula revestida de mosaic, que, abans d'una recent restauració, era acabada per una llanterna de ferro i vidre.
El cos principal (carrer de Sant Pere i primer sector d'Amadeu Vives), que arrenca d'unes robustes columnes que formen els grans arcs d'accés, sosté una balconada que envolta tot l'edifici. En la façana del carrer de Sant Pere, set parelles de columnes recobertes de ceràmica sostenen tota una complicada estructura superior rematada per un gran mosaic de ceràmica, de Lluís Bru, acabat amb una cúpula, que representa l'Orfeó Català. A nivell del segon pis hi ha els busts de Palestrina, Bach, Beethoven i Wagner, atribuïts a Eusebi Arnau.
El segon sector del carrer d'Amadeu Vives, que correspon a la sala de concerts, és format per cinc grans finestrals i una balustrada a nivell del segon pis.
El darrer sector, corresponent a l'escenari, recorda l'estructura del primer.
L'interior, revestit pràcticament tot de ceràmica, amb vidrieres i la gran claraboia central de vidres de colors, és estructurat en tres plantes. La planta baixa conté el vestíbul d'accés, dependències diverses de l'Orfeó Català i la sala d'assaigs sota de l'escenari. El primer pis, que a més de la platea i l'amfiteatre, té la sala dita de Lluís Millet i una sala de descans.
L'hemicicle de l'escenari, amb una boca d'onze metres d'amplada per més de set de profunditat, és presidit per un orgue notable i un escut de Catalunya en mosaic (obra de Bru), a banda i banda del qual discorren divuit muses o fades amb instruments musicals i garlandes que combinen el treball ceràmic (obra de Lluís Bru) amb l'escultòric (bustos de les ninfes, d'Eusebi Arnau).
L'escenari és emmarcat per dos grans grups escultòrics, obra de Pau Gargallo: el de l'esquerra, amb el bust de Clavé i les noies de les Flors de Maig, és una al.legoria de la cançó catalana i el de la dreta, amb el bust de Beethoven i les Walquíries, simbolitza la música internacional.
A més dels escultors esmentats -Miquel Blay, Pau Gargallo i Eusebi Arnau- i del mosaïcista Lluís Bru, col·laboraren a la gegantina obra del Palau tot un esplet d'artesans que van integrar els més variats oficis. Mario Maragliano, que treballà en els mosaics, el vitraller Granell, el pintor Miquel Massó (autor del quadre del vestíbul), entre d'altres.El Palau de la Música Catalana conté la principal sala de concerts de Catalunya, de planta oval, amb capacitat per uns dos mil espectadors. L'edifici consta de planta baixa i dos pisos i és format per una gran estructura reticulada de peus drets i jàsseres d'acer laminat amb biguetes i revoltons, que en alliberar tant la planta com els paraments li permet integrar arts menors i arquitectura en un espai fluït i ric.
L'exterior, que reflecteix la disposició dels espais interiors, és enterament de maó i decoració ceràmica de colors. Malauradament, queda privat de la perspectiva necessària que ...
Notícies històriques
El Palau de la Música Catalana fou construït entre el 1905 i el 1908 per a seu de l'Orfeó Català (societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Amadeu Vives), al solar que fins l'any 1835 havien ocupat els claustres del convent dels Mínims.
Hom considera el Palau -anomenat així popularment- un dels màxims exponents del modernisme català, on l'arquitectura i les arts aplicades es fusionen en un tot. S'hi combinen el ferro i el maó, les vidrieres de colors exuberants amb flors i garlandes i els revestiments ceràmics de sòcols, columnes i sostres on la frondositat floral és encara més gran. La policromia hi és pensada fins a l'últim detall.
El 1908, l'Ajuntament de Barcelona li atorgà el premi al millor edifici de l'any.
Fa uns anys va tenir lloc una campanya de reformes i ampliacions, a càrrec dels arquitectes Lluís Clotet i Òscar Tusquets.El Palau de la Música Catalana fou construït entre el 1905 i el 1908 per a seu de l'Orfeó Català (societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Amadeu Vives), al solar que fins l'any 1835 havien ocupat els claustres del convent dels Mínims.
Hom considera el Palau -anomenat així popularment- un dels màxims exponents del modernisme català, on l'arquitectura i les arts aplicades es fusionen en un tot. S'hi combinen el ferro i el maó, les vidrieres de colors exuberants amb flors i garlandes i els revestiments ceràmics de sòcols, columnes i sostres on la frondositat floral és enc...
Obra
Reforma i ampliació
Referències bibliogràfiques
Autor
Any
Títol
1987
Catàleg del patrimoni arquitectònic i històrico-artístic de la ciutat de Barcelona
Bohigas, Oriol
1973
Reseña y catálogo de la arquitectura modernista
Cirici, Alexandre
1973
Barcelona pam a pam
Domènech i Girbau, Lluís
1994
Domènech i Montaner
Fontbona, Francesc
1983
Història de l'art català. Del Neoclassicisme a la Restauració: 1808-1888
Hernández-Cros, Josep Emili; Mora i Gramunt, Gabriel; Pouplana i Navarro, Xavier
)
)
)
)