| Estil |
Descripció |
| Sense estil definit |
|
| Romànic |
Església. |
| Tipus d'ús |
|
|
| Original |
Defensiva |
Castell |
| Actual |
En desús |
En desús |
| Original |
Culte-agrícola |
Capella-Castell |
|
Estat de conservació: Ruïna
|
|
| Protecció: BCIN |
|
Classificació: Monument històric
|
|
Núm. Registre / Catàleg: 801-MH
|
|
Disposició: Decret
|
|
Data Disposició: 22/04/1949
|
|
Publicació: BOE
|
|
Data publicació: 05/05/1949
|
|
| Èpoques |
| Segles: IX - X // XII - XIII
|
|
| Descripció |
El castell de Llorenç està emplaçat a la serra de Sant Cristòfol, situada a l'oest de l'actual poble de Sant Llorenç de Montgai, en el marge dret del Segre. Concretament, la part central i més antiga del castell, d'època andalusina, juntament amb algunes estructures d'època feudal, es troba sobre un penya-segat irregular que sobresurt a l'oest de l'església romànica de Santa Maria del Castell, mentre que altres estructures defensives, ja d'època feudal, es troben sobre la carena de la mateixa serra a l'est de la dita església.
La part central del castell, doncs, ocupa el rocall més enlairat rodejat d'espadats pronunciats excepte a la cara oriental, on s'aprofità el trencament natural per habilitar l'accés. El traçat de la muralla perimetral, obra del període islàmic, presenta una planta irregular adaptada a la difícil orografia. Se'n conserven traces al nord-oest, a l'oest i al sud, però no al nord. A l'extrem dels tres esperons rocallosos de la banda oriental hi ha restes del que podrien haver estat torres de planta quadrada. Aquesta muralla està feta amb maçoneria irregular encofrada lligada amb argamassa de tàpia i calç.
A l'interior del perímetre emmurallat hi ha algunes estructures que poden donar certa llum sobre la distribució de l'espai. Al pla superior del rocall. Hi ha dues construccions de planta rectangular fetes amb maçoneria de morter de calç i guix que conserven l'arrebossat interior de guix. Es considera que podrien haver estat habitacions o bé magatzems. Un d'aquests edificis, l'emplaçat al nord-oest i de gairebé deu metres de longitud per cinc d'amplada, conserva part d'una volta de canó construïda amb encofrat de taulons. Es creu que podria ser una obra moderna que hauria aprofitat estructures d'època islàmica o feudal. Al pla inferior del rocall, a la banda meridional, hi ha un segon perímetre emmurallat amb restes d'una torre de planta poligonal irregular i un pany de muralla, possiblement d'època feudal, de 10,5 m amb la banda baixa feta amb aparell regular de carreus ben escairats i la part superior amb encofrats de tàpia.
Finalment, entre els dos esperons rocallosos que emmarquen l'accés al castell hi ha una cisterna de planta rectangular i volta de canó de mig punt feta amb maçoneria irregular. Encara conserva el broc per on entrava l'aigua de recollida des de la part superior.
Per les solucions arquitectòniques emprades i per les restes materials recollides en superfície i la documentació d'època islàmica i feudal, es creu que el període d'ocupació d'aquest zona superior de la fortificació comença probablement abans del segle X i perdura fins al segle XIII.
De la part inferior del castell, bastida ja en època feudal avançada (potser entre finals del segle XII i principis del XIII), se'n conserven vestigis a llevant de l'església de Santa Maria del Castell. Concretament, a uns 150 m a l'est de l'església i sobre la carena rocallosa, hi ha unes restes que podrien correspondre a dues torres, amb la part inferior feta, a l'interior, amb maçoneria irregular encofrada amb morter de tàpia i calç, i a l'exterior amb aparell regular de carreus ben escairats, mentre que la part superior es completava amb encofrat de tàpia. Més enllà, a uns 100 metres a l'est, hi ha les restes d'una altra torre, de planta lleugerament rectangular (de 4,4 per 4 metres) i una alçada conservada de fins a 2 metres. Està feta, com les dues torres precedents, amb aparell de carreus ben escairats a l'exterior i maçoneria irregular encofrada a l'interior a base de pedres i argamassa de calç i tàpia. En aquest cas no es conserva el tram de tàpia superior.
Església de la Mare de Déu del Castell
L'església de la Mare de Déu del castell de Sant Llorenç Camarasa està situada a llevant del castell enlairat. Es troba situada a un carener, i gaudeix d'unes vistes impressionants. Es tracta d'un temple d'una sola nau molt llarga capçada per un absis semicircular. La coberta és de volta apuntada reforçada per dos arcs torals. La porta d'accés és a ponent, d'arc de mig punt adovellat. Conserva dues finestres de doble esqueixada i la de ponent geminada amb capitell esculpit, inscrita en un arc de mig punt. Tot el perímetre està resseguit per una cornisa motllurada. Al mur de migdia s'alça un campanar d'espadanya de dues obertures.
El castell de Llorenç està emplaçat a la serra de Sant Cristòfol, situada a l'oest de l'actual poble de Sant Llorenç de Montgai, en el marge dret del Segre. Concretament, la part central i més antiga del castell, d'època andalusina, juntament amb algunes estructures d'època feudal, es troba sobre un penya-segat irregular que sobresurt a l'oest de l'església romànica de Santa Maria del Castell, mentre que altres estructures defensives, ja d'època feudal, es troben sobre la carena de la mateixa serra a l'est de la dita església.
La part central del castell, doncs, ocupa el rocall més enlairat...
|
| Notícies històriques |
S'han posat en relació amb Llorenç alguns topònims, com Loribas i Lurinis esmentats per autors àrabs els segles X i XI i, sembla clar que aquest castell fou un important hisn de la zona superior del districte de Lleida, que protegia Balaguer dels possibles atacs dels nobles cristians del nord des d'un lloc que dominava directament el pas del riu Segre i visualment tota la Plana d'Urgell fins a Lleida.
L'avenç de la conquesta cristiana envoltà progressivament el castell de Llorenç de manera que el 1090 els nuclis més pròxims de Camarasa i Gerb es trobaven ja en poder cristià. Des de l'any següent, Llorenç hagué de pagar pàries al castell de Gerb per continuar essent andalusina. No fou conquerit encara el 1105 quan caigué Balaguer i aguantà fins vers el 1115, quan ja s'esmenta Llorenç com una vila cristiana. Un cop conquerit el castell decaigué la seva importància ja que va desaparèixer tota l'estructura fronterera en la qual havia tingut un paper tan important.
El comte d'Urgell Ermengol VII reclamà, l'any 1156, la potestat del castell de Llorenç al vescomte de Cabrera Guerau Ponç III. El castell es degué continuar mantenint i utilitzant ja que l'any 1211, el comte-rei Pere I el Catòlic, en defensa dels drets d'Aurembiaix d'Urgell, assetjà i feu presoner aquí el pretendent Guerau Ponç IV, vescomte d'Àger i de Cabrera.
El 1229, Ponç I comte d'Urgell i vescomte d'Àger, concedí a Guillem de Cardona drets al castell de Llorenç.
El 1314, el castell apareixia com a pertanyent al vescomtat d'Àger en un document de donació del comtat d'Urgell i del vescomtat d'Àger en franc alou, per part del rei Jaume II, a Teresa d'Entença, complint la voluntat d'Ermengol X comte d'Urgell.
Quan, el 1330, el rei Alfons el Benigne creà el marquesat de Camarasa, Llorenç hi fou incorporat.
El 1449, el senyor de Llorenç era Lluís de Coscó.
Església de la Mare de Déu del Castell
Explica el P. Sanahuja: "Excepció feta dels castells i llocs de Tartareu i del Puig de Privà -que foren conquerits per Ermengol IV (d'Urgell)- i de Llorenç, el Vescomte guanyà als sarraïns tots els altres castells de la dreta del Segre, entre els dos Nogueres i els termes d'Àger, Santalinya i Albesa, així com altres de més enllà de la Noguera Ribagorçana. El seu ideal era de poder arribar fins al Cinca, esglésies que tenia donades a Sant Pere d'Àger. I si en algun cas no tenim notícia certa i directa de la conquesta pel Vescomte d'una o altra població, haurem d'interpretar-ho segons formés o no part de l'abadiat d'Àger. Dins d'aquest criteri haurem de negar a Guerau Ponç les conquestes dels Castells i dels llocs de Llorenç i d'Albesa, per no haver estat mai llurs esglésies de pertinença de la Canònica agerenca.
S'han posat en relació amb Llorenç alguns topònims, com Loribas i Lurinis esmentats per autors àrabs els segles X i XI i, sembla clar que aquest castell fou un important hisn de la zona superior del districte de Lleida, que protegia Balaguer dels possibles atacs dels nobles cristians del nord des d'un lloc que dominava directament el pas del riu Segre i visualment tota la Plana d'Urgell fins a Lleida.
L'avenç de la conquesta cristiana envoltà progressivament el castell de Llorenç de manera que el 1090 els nuclis més pròxims de Camarasa i Gerb es trobaven ja en poder cristià. Des de l'any se...
|
|
|
|
Referències bibliogràfiques
| Autor |
Any |
Títol |
| Català i Roca, Pere |
1967-1979 |
Els castells catalans |
| Pladevall i Font, Antoni, dir. |
1994 |
Catalunya Romànica. Noguera |
|
| |
|
)
)
)
)
)
)
)